.

.

martes, 30 de agosto de 2016

L'AVI ÉS ...L'AVI!

Lili Messina
Ed. Takatuka, 2010

A partir de 3 anys


"La vellesa no s'escindeix de la resta de la vida: és la continuació de la teva adolescència, juventud, maduresa."
CICERÓ



Actualment la literatura infantil aporta als infants tots els temes que acompanyen al creixement. El pas del temps i la vellesa son temes que Lili Messina tracta amb tota la naturalitat i sentit d'humor en el seu conte il.lustrat "L'avi és ...l'avi!"
L'autora ens parla d'una època de molts canvis i pèrdues; com pot ser la pèrdua de les capacitats sensorials (vista, oïda), cognitives (memòria), físiques i sovint pèrdues de la salut.
Una eina molt útil a l'hora d'explicar als infants el cicle de la vida i els canvis que podem viure en la última etapa de les nostres vides.
Destaquen unes il.lustracions enginyoses i molt divertides.

Altres contes:
Quan l'avi era petit, Lili Messina, Ed. Takatuka, 2013
Coses que l'avi no pot fer, Jordi Sierra i Fabra, Ed. Fil d'Aram 2012

domingo, 29 de noviembre de 2015

SORTEIG DE LA PANERA LITERÀRIA "QUINA EMOCIÓ"

Amb la col.caboració del centre Powwow BCN (Esplugues)



S'acosta Nadal i per celebrar-ho des de l'Associació APDAE hem decidit sortejar una panera literària "QUINA EMOCIÓ".
El número guanyador serà el corresponent a les dues últimes xifres del primer premi de la loteria de Nadal, del dia 22 de Desembre.



A la panera trobareu cinc contes sobre les emocions : El monstre de colors (versió pop-up), Besitos, Rebequeries, Tic-tac, El cami d'en Dan i un petit Arc de Sant Marti (Grimm's).

Podeu adquirir les participacions al centre Powwow ubicat en el Passeig Ametller, 36 local, d'Esplugues del Llobregat, de 9:30 a 12 i de 17:30 a 19:30, o bé possar-vos en contacte amb nosaltres en el mail de l'associació: associacioapdae@gmail.com

Les participacions tenen un cost de 2,50€.

El guanyador o guanyadora, podrà recollir  la panera a partir del día 23 de Desembre al centre Powwow. Us mantindrem informats per Facebook i blog.




        QUE TINGUEU MOLTA SORT!!!

martes, 8 de septiembre de 2015

Mamá ¡quiero volver a casa!

Reflexiones sobre el periodo de adaptación desde la Teoría del apego.


     Desde hace diez años acompaño a los niños y niñas de 0-3 años en este proceso tan delicado y complejo. A lo largo de este tiempo he presenciado diferentes situaciones y es triste constatar que en nuestra sociedad hemos desarrollado una gran tolerancia ante expresiones infantiles de angustia y dolor que en absoluto son naturales ni saludables (llanto de protesta, enfado, resignación, etc). Las frase: “Eso es normal”, “Se le pasará”, “Ya se acostumbrará” todavía suenan en demasiadas escuelas y casas. Es por este motivo que me animo a compartir algunas reflexiones sobre el tema.


Ante todo, creo que es imprescindible que tomemos conciencia, tanto los padres como los educadores/as y maestros/as infantiles de la importancia de este periodo, para hacer un acompañamiento desde el respeto, teniendo en cuenta el grado de maduración y el ritmo individual de cada criatura.

Cuando hablamos de la edad 0-3 años, hablamos de una etapa muy vulnerable en la cual el bebe y/o niño/a pequeño necesita la seguridad y afecto sin condiciones, y en la cual su momento evolutivo no le permite separarse de su figura de apego (habitualmente madre, a veces padre u otro familiar cercano). Al no contar todavía con una representación interna de las figuras parentales, el hecho de quedarse solo en un sitio nuevo con las personas desconocidas provoca en él dolorosos sentimientos de abandono.


     La dependencia, absolutamente natural y necesaria en la primera infancia, se ve amenazada en el momento de escolarización temprana, forzando la autonomía de una criatura que todavía no está preparada para dar este paso. También hay que tener en cuenta otro aspecto, no de menor importancia, el concepto del tiempo en esta edad no está integrado. Así que las palabras: en seguida, en un ratito, pronto, después, etc. no significan nada para un/a niño/a que 20 min. puede vivir como una eternidad. Por otro lado “la escuela” siendo todavía un concepto abstracto también carece de significado, porque aún no forma parte de su vivencia directa, aunque le contemos diferentes cuentos sobre el tema días o semanas previas al acontecimiento.

    Resumiendo, en esta etapa evolutiva es primordial la presencia de una figura de referencia estable, segura y amorosa para facilitar todo el proceso de separación. Dicho esto, creo que no queda lugar a dudas que es necesario cambiar los protocolos, a veces bastante rígidos de algunos centros escolares que dificultan enormemente la adaptación.

Afortunadamente cada vez más escuelas ven la necesidad de flexibilizar algunas normas en beneficio del niño/a y su harmónico desarrollo afectivo. Aunque todavía queda mucho por hacer…

Por otra parte los padres, cada vez más conscientes, quieren estar presentes junto a sus hijos/a y acompañarles en estos momentos tan delicados. Que se pueden y se deben (dentro de lo posible) vivir sin dolor y angustia, tanto por parte de los pequeños como por parte de las mamás y los papás. Y aquí la labor de los profesionales del ámbito educativo (y también la mía) es mostrar el respeto, ofrecer la escucha, estar presentes y comprensivos en todo momento, permitiendo expresar todo tipo de emociones sin juicio alguno. En fin, contactar con nuestra parte más sensible y empatizar con las familias que tenemos delante…



     Yolanda González, psicóloga y autora del libro “Educar sin miedo a escuchar” nos habla de dos criterios a contemplar durante el período de adaptación. El primero consiste en respetar ante todo la seguridad emocional de los peques, sin rupturas vinculares durante el tránsito familia-escuela. Y el segundo criterio es ser conscientes de la importancia de crear las condiciones idóneas para la formación del apego con la educadora sin forzar ni esperar a que dicho apego sea inmediato. En todo caso es un proceso dinámico y complejo, su duración va a marcar cada niño/a según su grado de maduración y su historia familiar.

    Y para acabar me gustaría mencionar tres señales que nos pueden indicar que el proceso de adaptación se haya finalizado (J. González, 2015):

-      Ausencia de angustia y llanto ante la partida de la figura de apego.
-    Ausencia de retraimiento y pasividad. No está presente la inhibición en el juego.
-    Presencia de la exploración y del juego con el educador/a y los iguales.


Para lograr una sana adaptación, basada en el respecto y el amor,  la colaboración y el diálogo entre las familias y los centros educativo es imprescindible.

Ewa Sitko (Licenciada en Pedagogía, terapeuta gestalt)

Bibliografía

González, Yolanda. Educar sin miedo a escuchar. Claves del acomañamiento respetuoso en la escuela y la familia. RBA, 2015
Bowlby, John. El apego y la pérdida. Paidós Iberica, 1993

lunes, 9 de marzo de 2015

UNA MARE PER A L'OWEN

Marion Dane Bauer
Ed.SerreS, 2007

A partir de 3 anys

Una mare per a l’Owen, de Marion Dane i il·lustrat per John Butler, és un conte idoni per a introduir les emocions, l’adopció i la mort de forma dolça i indirecta durant la primera infància.

Resum: Una Mare per a l’Owen explica la història d’un hipopòtam que perd la família durant un tsunami, és aleshores quan coneix a una tortuga que des d’aquell moment li farà de mare. Aquest relat s’inspira en un fet esdevingut després del tsunami de Kènia el 2004.

L’adopció és un procediment psicològicament molt complex; l’infant adoptat ha de fer, d’una banda, un procés de dol per la pèrdua dels pares biològics i, de l’altra, un procés d’adaptació a la nova realitat, generant vincle amb els nous adults. Així doncs, aquesta història ens proporciona una oportunitat molt dolça per a parlar de la mort i l’adopció, i permet treballar les fortes emocions que experimenta l’hipopòtam durant tota l’aventura. Tot i que el que passa és una tragèdia, l’autor ho transmet de tal manera que remarca la part positiva de tot el procés, amb una visió esperançadora i de superació dels obstacles. És per això que no resulta angoixant per a l’infant i es poden treballar molts aspectes de forma indirecta. Demostra i il·lustra la capacitat de resiliència que tenim les persones, i sobretot l’habilitat dels petits a adaptar-se a noves situacions. Els infants són molt capaços i, a vegades, no se’ls vol parlar o explicar algunes situacions per por que ho passin malament o no estiguin preparats per a gestionar-ho, però d’aquesta manera tan sols els perjudiquem.
D’altra banda, és important remarcar que no és necessari explicar aquest conte amb una finalitat terapèutica, sinó que és molt útil per a introduir les emocions i la pedagogia de la vida i la mort durant la primera infància.

Maria del Mar Serra (psicòloga especialitzada en intervenció psicoeducativa i psicologica clínica de la infància i l'adolescència)






El conte inspirat en una història real esdevinguda després del tsunami del 2004, l'escriptora Marion Dane Bauer ha creat aquesta commovedora obra sobre la mort, l'adopció i el renaixement amb grans quantitats d'amor.

Aqui podeu escoltar el conte explicat per Raquel de Manuel Mur (narradora oral i corporal)




miércoles, 11 de febrero de 2015

LA LLUNA ESTÀ TRISTA

Guido van Genechten
Ed. Baula, 2008

A partir de 2 anys

 L’elefant veu que la lluna està trista, i plora, de manera que vol aconseguir fer-li un petó. Però ell solet no hi arriba de cap manera. Aleshores, l’ós, el tigre i altres amics seus l’ajuden per aconseguir arribar a la lluna i fer-li un petó. Finalment hi arriben, «Aquest petó és de part de tots nosaltres.», li diuen els animals. I aleshores la lluna torna a somriure.



La tristesa, acompanyada del plor, és una emoció molt negada i poc acceptada en el context de la nostra societat. És molt freqüent que els adults rebutgin el plor dels petits amb comentaris com “No passa res, no ploris més…”. Però… No té dret un infant a estar trist i a expressar-ho amb el plor? És correcte reprimir aquesta expressió i no permetre que visqui la tristesa de forma natural? Aquesta emoció es relaciona de forma molt directa amb la debilitat, el que provoca que la intentem reprimir. El cas és que les emocions no han de ser dominades, i és molt important que des de ben petits els infants les puguin viure, explorar, manifestar i aprendre. Des de l’inici dels temps, tenen una funció adaptativa que ha permès sobreviure i evolucionar a l’ésser humà, i la seva funció segueix essent molt important en l’actualitat. Dins d’un context completament diferent, les emocions, el seu coneixement, expressió i gestió, suposen la gran font de creixement i coneixement de les persones. És per això que han de ser reconegudes i cal tractar-les amb naturalitat.

Amb aquesta història, doncs, tenim l’oportunitat de treballar dues de les emocions més bàsiques; la tristesa i l’alegria. Eines com aquest conte van molt bé per a introduir als més petits en el món de les emocions. I sobretot, proporciona una manera molt dolça per parlar de la tristesa des d’una mirada sense perjudicis i amb naturalitat. Tal com diu Rebeca Wild (2013), la llibertat consisteix en desenvolupar el potencial que cada infant duu a dins, i no en adaptar-se a una societat les metes de la qual són unes altres.

Maria del Mar Serra (psicòloga especialitzada en intervenció psicoeducativa i psicologia clínica de la infància i l'adolescència)


Aqui podeu escoltar el conte explicat per Raquel de Manuel Mur (narradora oral i corporal).



lunes, 9 de febrero de 2015

MALETA PEDAGÒGICA VIATGERA "ELS CANVIS I LES EMOCIONS"

Per a Escoles Bressol

"Quan llegim un conte deixem una emprenta afectiva en la memoria dels infants."
Ilan Brenman

Amb aquest servei pretenem facilitar recursos i eines per educadors i infants d'escola bressol per tractar situacions entorn cicles vitals, diferents canvis, pèrdues y gestió de les emocions.



Contingut de la maleta:
* contes sobre gestió de les emocions(en català, castellà, anglès)
* contes sobre diferents canvis (canvi d'escola o casa, naixement d'un germanet, l'hospitalització, etc.)
* llibres i articles per educadors
* titelles per explicar alguns dels contes de la maleta


Prèstec de la Maleta Pedagògica Viatgera amb tot el material durant 15 dies a les escoles bressol.

Contacte: associacioapdae@gmail.com




lunes, 29 de diciembre de 2014

ENTRENA'L PER A LA VIDA

Cristina Gutiérrez Lestón
Ed. Paltaforma, 2014


Entrenar per a la vida als nostres fills i filles perquè tinguin la capacitat i diferents recursos per superar les adversitas del dia a dia és una tasca molt complexa i alhora necessaria . Aquí no existeixen receptes ni fórmules màgiques (que no estaría gens malament), sino el treball diari i una certa dedicació…
Cristina Gutiérrez arrel de la seva experiència com a mare i com l’educadora ens convida a reflexionar sobre diferents qüestions com la diferencia entre protecció i sobreprotecció, la poca toletància a al frustració dels infants i sobre com podem ajudar-los a cultivar la seva fortaleza interior.
També ens planteja preguntes que pot ser no són de fácil resposta, però que val la pena  tenir-les present: L’escola actual esta educant clons? Afavoreix el desenvolupament de l’autonomia i autoresponsabilitat? És posible ensenyar als nostres fills/es tot? Com podem potenciar des de casa la creativitat en els infants? Qui educa les nostres criatures nosaltres o les nostres pors? Com podem acompanyar-los en  processos de dol?

Un llibre pràctic i molt útil tant per als pares, mares com per professionals de l’àmbit educatiu.


 "Si els sobreprotegim, en realitat els estem deixant sense cap recurs davant les incerteses de la vida, sense cap habilitat entrenada en la infància per al món en què els tocarà viure de grans. Permetem-los, donc, caure, i donem-los la mà perquè aprenguin a aixecar-se de mil maneres diferents."